El barri s’ha edificat on antigament estaven las masies de Can Tàpies, de Can Coll i Pujol, de Casa Llobet, i de Can Pi i Gibert, actualment enderrocades, i d’altres de més senzilles que encara avui existeixen: Can Rovira, al carrer del Rector i Ca l´Umbert, al carrer de Santa Bàrbara, i entre les rieres d’en Folch i de Jornet, avui Avinguda de Martí Pujol, i la Rambla de Sant Joan.
Les primeres cases apareixen quan el rector de Santa Maria, Mn. Jaume Dalmau, a l’any 1750, va urbanitzar la part de muntanya del camí conegut per camí del Rectoral, que quedava entre les rieres d’en Folch i el Torrent de la Batllòria i la riera de Sant Jeroni, per construir-hi cases de pagès, de les que encara en resta alguna. Des de 1819, aquell camí s’anomena carrer del Rector, excepte de 1937 a 1939, que va ser canviat per carrer del Treball.
Va assolir molt de renom la sala de ball de Can Batista, durant les dècades de 1830 al 1870. Estava situada al carrer Nou, que des de 1902 és el carrer de l´Anselm Clavé.
Durant els anys de 1900 a 1930 era molt popular la sala de ball La Camèlia, situada al carrer del mateix nom. Aquest local, a partir de 1939, es va utilitzar com un oratori dominical que, posteriorment, es va transformar en l’església de Nostra Senyora de Montserrat, abans de la seva definitiva ubicació al barri de St.Crist.
Després de la parcel·lació dels terrenys de la finca de Can Coll i Pujol, a partir de 1920, sorgiren els carrers d’en Vila i Vall-Llebrera, de Sant Gonçal, de Maragall i de Coll i Pujol, junt amb la construcció de vivendes de planta i pis, i van aparèixer altres industries necessàries per completar les ja existents al sector. Recordem les tèxtils com Industrial Montalfita, l´Arturo Serra, en Ramon Cot (Cap de Gat), L’Estrella, l’adob de pells de Can Sonka, la confecció de pells Tapioles, els compressors per fred Gelpha, la Bomba Bloch per a l’extracció d’aigua, els envasos metàl·lics Can Llamas, foneries de ferro i d’altres.
A la cantonada de la riera amb el carrer del Rector, banda mar, existien uns safareigs populars amb quatre graons per igualar el desnivell dels mateixos. Constantment s’escoltava l’espetec dels picadors de fusta i el xiu-xiu de la veu de les dones rentadores. Avui en dia és surrealista i difícil de creure que la gent rentés la roba públicament a mà i d’aquella manera. Van ser enderrocats als voltants de l’any 1950.
Des de 1958, l’Ajuntament de Badalona va oficialitzar el nom de Barri de Coll i Pujol, especialment dedicat als germans Joan i Ramon Coll i Pujol.
La torre de Can Pi i Gibert, de finals del segle XIX, fou enderrocada l’any 1970, per a la construcció de les vivendes de Vila Elvira, tan sols resten dues columnes que eren el suport de les reixes i la porta de forja de l’entrada.
La crisi del tèxtil a Badalona fou en part el motiu del tancament al 1996 de “Industrial Montalfita, SA”, una fàbrica de 1843. La posterior construcció de vivendes i la remodelació del sector va possibilitar el nou carrer de Pau Rodón, la plaça d´Oriol Martorell i també el “Col·legi Jungfrau”.
Podem dir que al barri no hi ha quedat quasi res de la seva història.